Pacte internacional relatiu als drets civils i polítics

Els estats part en aquest Pacte,

Considerant que, de conformitat amb els principis proclamats a la Carta de les Nacions Unides, el reconeixement de la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i dels seus drets iguals i inalienables és el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau al món;

Reconeixent que aquests drets deriven de la dignitat inherent a la persona humana;

Reconeixent que, de conformitat amb la Declaració universal dels drets humans, només es pot realitzar l’ideal de l’ésser humà lliure, que gaudeixi de les llibertats civils i polítiques i estigui alliberat del temor i de la misèria, si es creen condicions que permetin que cada persona gaudeixi dels seus drets civils i polítics, però també dels seus drets econòmics, socials i culturals;

Considerant que la Carta de les Nacions Unides imposa als estats l’obligació de promoure el respecte universal i efectiu dels drets i de les llibertats de la persona humana;

Tenint en compte el fet que l’individu té deures envers els altres individus i envers la comunitat a la qual pertany, i està obligat a esforçar-se per tal de promoure i respectar els drets reconeguts en aquest Pacte;

Han convingut els articles següents:

1. Els estats part en aquest Pacte es comprometen a respectar i a garantir a tots els individus que es trobin en el seu territori i que depenguin de la seva competència els drets reconeguts en aquest Pacte, sense cap mena de distinció, especialment de raça, de color, de gènere, de llengua, de religió, d’opinió política, o de qualsevol altra opinió, d’origen nacional o social, de posició econòmica, de naixement o de qualsevol altra situació.

2. Els estats part en aquest Pacte es comprometen a prendre, de conformitat amb els seus procediments constitucionals i amb les disposicions d’aquest Pacte, les disposicions que permetin adoptar mesures d’ordre legislatiu o d’un altre ordre per tal de fer efectius els drets reconeguts en aquest Pacte que encara no estiguessin en vigor.

3. Els estats part en aquest Pacte es comprometen a:

(a) Garantir que qualsevol persona a qui s’hagin violat els drets i les llibertats reconeguts en aquest Pacte disposi d’un recurs efectiu encara que aquesta violació hagi estat comesa per persones actuant en l’exercici de les seves funcions oficials.

(b) Garantir que l’autoritat competent, judicial, administrativa o legislativa, o qualsevol altra autoritat competent segons la legislació de l’estat, es pronunciï sobre els drets de la persona que presenti recurs, i desenvolupi les possibilitats de recurs jurisdiccional.

(c) Garantir que les autoritats competents tramitin de manera adequada qualsevol recurs que s’hagi reconegut com a justificat.

Els estats part en aquest Pacte es comprometen a assegurar la igualtat de dret a gaudir de tots els drets civils i polítics enunciats en aquest Pacte entre els homes i les dones.

1. Si un perill públic excepcional amenaça l’existència de la nació i es proclama per un acte oficial, els estats part en aquest Pacte poden prendre, en la mesura estricta en què ho exigeixi la situació, disposicions que deroguin les obligacions previstes en aquest Pacte, sota reserva que aquestes mesures no siguin incompatibles amb les altres obligacions que els imposa el dret internacional i que no comportin una discriminació fonamentada únicament en la raça, el color, el sexe, la llengua, la religió o l’origen social.

2. La disposició precedent no autoritza cap derogació dels articles 6, 7, 8 (apartats 1 i 2), 11, 15, 16 i 18.

3. Els estats part en aquest Pacte que utilitzin el dret de derogació han de, per l’intermediari del secretari general de l’Organització de les Nacions Unides, manifestar tot seguit als altres estats part les disposicions que han derogat i també els motius que han provocat aquesta derogació. Quan posin fi a aquestes derogacions han d’efectuar una nova comunicació a través del mateix secretari.

1. No es pot interpretar que cap disposició d’aquest Pacte impliqui per un estat, un grup o un individu, cap mena de dret a lliurar-se a una activitat o a acomplir un acte que tingui per objectiu la destrucció dels drets i de les llibertats reconeguts en aquest Pacte, o a limitacions més àmplies que les previstes en l’esmentat Pacte.

2. No es pot admetre cap restricció o derogació dels drets humans fonamentals reconeguts o en vigor en qualsevol estat part en aquest Pacte, en aplicació de lleis, de convenis, de reglaments o de costums, amb el pretext que aquest Pacte no els reconeix o els reconeix en grau menor.

1. El dret a la vida és inherent a la persona humana. Aquest dret s’ha de protegir per llei. Ningú no pot ésser arbitràriament privat de la vida.

2. En els països en els quals la pena de mort no hagi estat abolida, només es pot pronunciar una sentència de mort pels delictes més greus, de conformitat amb la legislació en vigor en el moment en què el delicte hagi estat comès, i no ha d’estar en contradicció amb les disposicions d’aquest Pacte ni amb el Conveni per a la prevenció i la repressió del crim de genocidi. Aquesta pena només pot ésser aplicada en virtut d’una sentència definitiva pronunciada per un tribunal competent.

3. Quan la privació de la vida constitueix un crim de genocidi, queda clar que cap disposició d’aquest article no autoritza un estat part en aquest Pacte a derogar de cap manera qualsevol obligació assumida en virtut de les disposicions del Conveni per a la prevenció i la repressió del crim de genocidi.

4. Qualsevol persona condemnada a mort té el dret de sol·licitar la gràcia o la commutació de la pena. Es pot concedir l’amnistia, la gràcia o la commutació de la pena de mort en tots els casos.

5. No es pot imposar una sentència de mort per delictes comesos per persones menors de 18 anys i no es pot executar contra dones embarassades.

6. No es pot invocar cap disposició d’aquest article per endarrerir o impedir l’abolició de la pena capital per un estat part en aquest Pacte.

No es pot sotmetre ningú a tortura ni a penes o tractaments cruels, inhumans o degradants. En concret, queda prohibit sotmetre una persona sense el seu lliure consentiment a experiments mèdics o científics.

1. No es pot tenir ningú en esclavitud; es prohibeixen l’esclavitud i el tràfic d’esclaus en qualsevol de les seves formes.

2. No es pot tenir ningú en servitud.

3.

(a) No es pot compel·lir ningú a realitzar un treball forçat o obligatori.

(b) La lletra a d’aquest apartat no es pot interpretar com a prohibició del compliment d’una pena de treballs forçats imposada per un tribunal competent, en els països en els quals alguns delictes poden ésser castigats mitjançant l’empresonament acompanyat de treballs forçats.

(c) Als efectes d’aquest apartat no es consideren «treballs forçats obligatoris»:

(i) Els treballs o serveis que no figurin en la lletra b i que normalment es requereixen de les persones empresonades en virtut d’una decisió judicial dictada legalment o de les persones que, havent estat l’objecte d’una decisió com aquesta, siguin alliberades condicionalment.

(ii) El servei de caràcter militar i, en els països on s’admet l’objecció de consciència, el servei nacional que s’exigeix als objectors de consciència en virtut de la llei.

(iii) El servei exigit en cas de força major o de sinistres que amenacin la vida o el benestar de la comunitat.

(iv) Qualsevol treball o servei que formi part de les obligacions cíviques normals.

1. Tothom té dret a la llibertat i a la seguretat personal. Ningú no pot ésser detingut o arrestat arbitràriament. No es pot privar ningú de la seva llibertat, llevat que sigui per causes fixades per la llei i de conformitat amb el seu procediment.

2. Qualsevol persona detinguda ha de ser informada en el moment de la seva detenció dels motius que l’han originada i ha de rebre notificació, en el termini més breu possible, dels càrrecs pels quals se l’acusa.

3. Qualsevol persona arrestada o detinguda per un càrrec d’infracció penal ha d’ésser presentada, en el termini més breu possible, davant d’un jutge o de qualsevol altra autoritat habilitada per llei a exercir funcions judicials, i ha d’ésser jutjada en un termini raonable o bé alliberada. La detenció de persones a l’espera de judici no ha de ser la norma, però el seu alliberament pot estar subordinat a garanties que assegurin la compareixença de l’interessat a l’audiència, a tots els altres actes del procediment i, si escau, per a l’execució de la sentència.

4. Qualsevol persona privada de llibertat per arrest o per detenció té dret a presentar un recurs davant d’un tribunal, per tal que aquest es pronunciï sense demora sobre la legalitat de la seva detenció i n’ordeni l’alliberament si la detenció és il·legal.

5. Qualsevol persona víctima d’un arrest o d’una detenció il·legal té dret a una reparació.

1. Qualsevol persona privada de llibertat ha d’ésser tractada humanament, tot respectant la dignitat inherent a la persona humana.

2.

(a) Llevat de circumstàncies excepcionals, els processats se separen dels condemnats i se sotmeten a un règim diferent apropiat a la seva condició de persones no condemnades.

(b) Els joves processats s’han de separar dels adults i s’ha de decidir sobre el seu cas tan ràpidament com sigui possible.

3. El règim penitenciari comporta un tractament dels condemnats que té per objectiu essencial aconseguir que s’esmenin i es reinsereixin en la societat. Els joves delinqüents han de ser separats dels adults i s’han de sotmetre a un règim apropiat a la seva edat i al seu estatus legal.

No es pot empresonar ningú pel sol fet que no estigui en disposició d’executar una obligació contractual.

1. Qualsevol persona que es trobi legalment en el territori d’un estat, té el dret de circular-hi lliurement i d’escollirhi lliurement la seva residència.

2. Tothom és lliure de marxar de qualsevol país, fins i tot del seu.

3. Els drets mencionats més amunt només poden ésser objecte de les restriccions previstes per la llei i necessàries per a la protecció de la seguretat nacional, l’ordre públic, la salut o la moralitat públiques, o els drets i les llibertats d’altri, i que siguin compatibles amb els altres drets reconeguts en aquest Pacte.

4. No es pot privar arbitràriament ningú del dret d’entrar en el seu propi país.

Un estranger que es trobi legalment en el territori d’un estat part en aquest Pacte només en pot ésser expulsat en execució d’una decisió presa de conformitat amb la llei i, llevat que raons imperioses de seguretat nacional no s’hi oposin, ha de tenir la possibilitat de fer valer les raons que oposa a la seva expulsió i de fer examinar el seu cas per l’autoritat competent, o per una o diverses persones especialment designades per l’esmentada autoritat, fent-se representar a aquest efecte.

1. Totes les persones són iguals davant els tribunals i les corts de justícia. Tothom té dret que la seva causa sigui vista, públicament i de manera equitable, per un tribunal competent, independent i imparcial, establert per la llei, que decideixi sobre si les acusacions en matèria penal que hom li fa estan ben fonamentades, o bé sobre les discussions sobre els seus drets i obligacions de caràcter civil. Es pot decidir que el judici se celebri totalment o parcialment a porta tancada, sigui per consideracions de tipus moral, d’ordre públic o de seguretat nacional en una societat democràtica, o bé quan ho exigeixi la salvaguarda de la vida privada de les parts implicades, o bé, fins i tot, en la mesura en què el tribunal ho consideri absolutament necessari, quan per causa de les circumstàncies particulars del cas la publicitat perjudicaria els interessos de la justícia; ara bé, totes les sentències pronunciades en matèria penal o civil són públiques, llevat que l’interès del menor exigeixi que sigui al contrari o si el judici versa sobre litigis matrimonials o sobre la tutela d’infants.

2. Qualsevol persona acusada d’una infracció penal es considera innocent fins que no s’hagi establert legalment la seva culpabilitat.

3. Qualsevol persona acusada d’una infracció penal té dret, amb plena igualtat, com a mínim a les garanties següents:

(a) A ésser informada, en el termini més breu possible, en una llengua que entengui i de manera detallada, de la naturalesa i dels motius de l’acusació que hom formula en contra seva.

(b) A disposar del temps i de les facilitats necessàries per a la preparació de la seva defensa i a comunicar-se amb el lletrat que decideixi.

(c) A ésser jutjada sense un retard excessiu.

(d) A estar present en el judici i a defensar-se ella mateixa o a disposar d’assistència lletrada que ella mateixa hagi escollit; si no disposa de defensor, a ésser informada del dret a tenir-ne un i, cada vegada que l’interès de la justícia ho exigeixi, que se li designi d’ofici un defensor gratuïtament, en cas que no disposi dels mitjans per remunerar-lo.

(e) A interrogar o a fer interrogar els testimonis de càrrec i a obtenir la compareixença i l’interrogatori dels testimonis de descàrrec en les mateixes condicions que els testimonis de càrrec.

(f) A fer-se assistir gratuïtament per un intèrpret si no entén o no parla la llengua utilitzada en l’audiència.

(g) A no ésser obligada a declarar en contra seva o a declarar-se culpable.

4. El procediment aplicable als joves que encara no són majors d’edat als efectes de la llei penal ha de tenir en compte la seva edat i l’interès de la seva reeducació.

5. Qualsevol persona declarada culpable d’una infracció té el dret de fer examinar per una jurisdicció superior la declaració de culpabilitat i la condemna, de conformitat amb la llei.

6. Quan una condemna penal definitiva s’anul·la ulteriorment o quan s’acorda la gràcia perquè un fet nou o revelat de nou demostra que s’ha produït un error judicial, la persona que ha patit una pena com a conseqüència d’aquesta condemna ha d’ésser indemnitzada, de conformitat amb la llei, llevat que es demostri que la no revelació en el seu moment del fet desconegut li sigui totalment o parcialment imputable.

7. Ningú no pot ésser jutjat ni castigat per una infracció per la qual ja ha estat absolt o condemnat per sentència definitiva dictada de conformitat amb la llei i el procediment penal de cada país.

1. Ningú no pot ésser condemnat per accions o omissions que no constituïen un acte delictiu segons el dret nacional o internacional en el moment en què foren comeses. Així mateix, no es pot infligir cap pena més elevada que la que era aplicable en el moment en què la infracció fou comesa. Si, posteriorment a aquesta infracció, la llei preveu l’aplicació d’una pena més lleu, l’autor del delicte ha de beneficiar-se’n.

2. Res en aquest article no s’oposa al judici ni a la condemna d’una persona per actes o omissions que, en el moment en què foren comesos, eren considerats delictius, segons els principis generals de dret reconeguts per la comunitat internacional.

Tothom té dret, arreu, al reconeixement de la seva personalitat jurídica.

1. Ningú no pot ésser objecte d’ingerències arbitràries o il·legals en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs il·legals contra el seu honor o la seva reputació.

2. Tothom té dret a la protecció de la llei contra aquestes ingerències o aquests atacs.

1. Tothom té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió. Aquest dret implica la llibertat de tenir o d’adoptar la religió i les conviccions que hom triï, i també la llibertat de manifestar-les, individualment o conjuntament amb altres persones, tant en públic com en privat, per mitjà del culte i la celebració dels ritus, les pràctiques i l’ensenyament.

2. Ningú no pot ser objecte de mesures coercitives que puguin atemptar contra la llibertat de tenir o d’adoptar la religió o les conviccions que hom desitgi.

3. La llibertat de manifestar la pròpia religió o les pròpies conviccions només es pot sotmetre a les restriccions prescrites per la llei i que siguin necessàries per protegir la seguretat, l’ordre, la salut pública, la moral, els drets i les llibertats fonamentals d’altri.

4. Els estats part en aquest Pacte es comprometen a respectar la llibertat dels pares i, si escau, la dels tutors legals a fer impartir als seus fills l’educació religiosa i moral d’acord amb les seves pròpies conviccions.

1. No es pot molestar ningú per les seves opinions.

2. Tothom té dret a la llibertat d’expressió; aquest dret comprèn la llibertat de cercar, de rebre i de difondre informacions i idees de qualsevol mena, sense tenir en compte les fronteres, de forma oral, escrita, impresa o artística, o per qualsevol altre mitjà de la seva elecció.

3. L’exercici de les llibertats previstes en l’apartat 2 d’aquest article comporta deures i responsabilitats especials. Per tant, pot quedar subjecte a certes restriccions. La llei, però, ha de fixar expressament aquestes restriccions que han d’ésser necessàries:

(a) Per al respecte dels drets o de la reputació d’altri.

(b) Per a la salvaguarda de la seguretat nacional, de l’ordre públic o de la salut i la moral públiques.

1. Qualsevol mena de propaganda a favor de la guerra ha de ser prohibida per la llei.

2. Qualsevol mena de crida a l’odi nacional, racial o religiós que inciti a la discriminació, a l’hostilitat o a la violència ha de ser prohibida per la llei.

Es reconeix el dret de reunió pacífica. L’exercici d’aquest dret només pot quedar subjecte a les restriccions previstes per la llei i que, en una societat democràtica, són necessàries per l’interès de la seguretat nacional, la seguretat pública, l’ordre públic o per protegir la salut o la moral públiques, o els drets i les llibertats d’altri.

1. Tothom té dret a associar-se lliurement amb altres persones, això inclou el dret de fundar sindicats i d’afiliar-s’hi per a la protecció dels seus interessos.

2. L’exercici d’aquest dret només pot quedar subjecte a les restriccions previstes per la llei i que, en una societat democràtica, són necessàries per a l’interès de la seguretat nacional, la seguretat pública, l’ordre públic, o per protegir la salut o la moral públiques o els drets i les llibertats d’altri. Aquest article no impedeix que s’imposin restriccions legals en l’exercici d’aquest dret per part dels membres de les forces armades i de la policia.

3. Cap disposició d’aquest article no autoritza els estats part en el Conveni de l’Organització Internacional del Treball de l’any 1948, relatiu a la llibertat sindical i a la protecció del dret de sindicació, a adoptar mesures legislatives que puguin atemptar contra les garanties previstes en l’esmentat Conveni, ni a aplicar la llei de manera que es pugui atemptar contra aquestes garanties.

1. La família és l’element natural i fonamental de la societat, i té dret a la protecció de la societat i de l’estat.

2. Es reconeix el dret de l’home i de la dona en edat núbil a casar-se i a fundar una família.

3. No es pot celebrar cap matrimoni sense el lliure i ple consentiment dels futurs cònjuges.

4. Els estats part en aquest Pacte han d’adoptar les mesures necessàries per assegurar la igualtat de drets i de responsabilitats dels cònjuges quant al matrimoni, durant el matrimoni, i en la seva dissolució. En el cas de dissolució, s’han d’adoptar disposicions per tal de garantir als fills la protecció necessària.

1. Tots els infants tenen dret, sense cap discriminació de raça, de color, de sexe, d’idioma, de religió, d’origen nacional o social, de posició econòmica o de naixement, a gaudir de les mesures de protecció que la seva condició de menor requereix, tant per part de les seves famílies, com de la societat i de l’estat.

2. S’han d’inscriure tots els infants immediatament després del seu naixement. Tots els infants han de tenir un nom.

3. Tots els infants tenen dret a adquirir una nacionalitat.

Tots els ciutadans tenen el dret i la possibilitat, sense cap discriminació de les esmentades a l’article 2 i sense restriccions no raonables:

(a) De participar en la direcció dels assumptes públics directament o a través de representants elegits lliurement.

(b) De votar i ésser elegits en el curs d’eleccions periòdiques i honestes, realitzades per sufragi universal i igual, en votació secreta, garantint la lliure expressió de la voluntat dels electors.

(c) De tenir accés, en condicions generals d’igualtat, a les funcions públiques del seu país.

Tothom és igual davant la llei i té dret, sense cap discriminació, a igual protecció de la llei. En aquest respecte, la llei ha de prohibir les discriminacions de qualsevol mena i ha de garantir a tothom una protecció igual i efectiva contra qualsevol discriminació, en especial, per motius de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d’opinió política o de qualsevol altra opinió, d’origen nacional o social, de posició econòmica, de naixement o de qualsevol altra situació.

En els estats on existeixen minories ètniques, religioses o lingüístiques no es pot privar les persones que pertanyin a aquestes minories del dret de tenir, en comú amb els altres membres del seu grup, la seva pròpia vida cultural, de professar i de practicar la seva pròpia religió, o de fer ús de la seva pròpia llengua.

1. S’estableix un Comitè dels Drets Humans (d’ara endavant anomenat en aquest Pacte el Comitè). El componen divuit membres i té les funcions assenyalades més endavant.

2. El Comitè el componen nacionals dels estats part en aquest Pacte, que han de ser persones de gran integritat moral i de reconeguda competència en matèria de drets humans. Es considerarà l’interès que representa que participin als treballs del Comitè persones que tinguin una experiència jurídica.

3. Els membres del Comitè han de ser elegits i exerceixen les seves funcions a títol personal.

1. Els membres del Comitè s’elegeixen per votació secreta d’entre una llista de persones que compleixin les condicions previstes en l’article 28, i presentades per a aquest efecte pels estats part del Pacte.

2. Cada estat part en aquest Pacte pot presentar un màxim de dues persones. Aquestes persones han de ser nacionals de l’estat que les presenta.

3. La mateixa persona pot presentar-se més d’una vegada.

1. La primera elecció s’ha de celebrar, com a molt tard, sis mesos després de la data d’entrada en vigor d’aquest Pacte.

2. Com a mínim quatre mesos abans de la data de l’elecció del Comitè, sempre que no sigui una elecció per cobrir una vacant declarada d’acord amb l’article 34, el secretari general de l’Organització de les Nacions Unides insta per escrit els estats part en aquest Pacte a designar, en un termini de tres mesos, els candidats que proposen com a membres del Comitè.

3. El secretari general de l’Organització de les Nacions Unides ha de preparar una llista per ordre alfabètic dels candidats que hagin estat presentats, amb la indicació dels estats part que els han proposat, i l’ha de comunicar als estats part en aquest Pacte com a molt tard un mes abans de la data de cada elecció.

4. L’elecció dels membres del Comitè se celebra en una reunió dels estats part en aquest Pacte convocada pel secretari general de l’Organització de les Nacions Unides a la seu de l’Organització. En aquesta reunió, el quòrum de la qual està constituït per les dues terceres parts dels estats part en aquest Pacte, són elegits membres del Comitè els candidats que obtenen el major nombre de vots, i la majoria absoluta dels vots dels representants dels estats part presents i votants.

1. El Comitè no pot tenir més d’un nacional d’un mateix estat.

2. En l’elecció del Comitè s’ha de tenir en compte una distribució geogràfica equitativa dels membres i la representació de les diverses formes de civilització i dels principals sistemes jurídics.

1. Els membres del Comitè són elegits per un termini de quatre anys. Poden ser reelegits si es presenta novament la seva candidatura. Nogensmenys, el mandat de nou dels membres elegits a la primera elecció expira al cap de dos anys. Immediatament després de la primera elecció, el president de la reunió al·ludida en l’apartat 4 de l’article 30 designa per sorteig els noms d’aquests nou membres.

2. A l’expiració del mandat, les eleccions se celebren de conformitat amb les disposicions dels articles precedents d’aquesta part del Pacte.

1. Si, segons l’opinió unànime dels altres membres, un membre del Comitè ha cessat d’exercir les seves funcions per una causa que no sigui l’absència de caràcter temporal, el president del Comitè ho notifica al secretari general de l’Organització de les Nacions Unides, el qual declara vacant el lloc ocupat pel membre en qüestió.

2. En cas de defunció o de dimissió d’un dels membres del Comitè, el president n’informa immediatament el secretari general de l’Organització de les Nacions Unides, el qual declara vacant el lloc des de la data de la defunció o des de la data en què la dimissió sigui efectiva.

1. Quan es produeix una vacant de conformitat amb l’article 33, i si el mandat del membre que ha de ser substituït no expira dins dels sis mesos següents a la declaració de la vacant, el secretari general de l’Organització de les Nacions Unides ho notifica a cada un dels estats part en aquest Pacte, els quals, per cobrir la vacant, poden presentar candidats en el termini de dos mesos d’acord amb el que disposa l’article 29.

2. El secretari general de l’Organització de les Nacions Unides ha de preparar una llista per ordre alfabètic dels candidats que s’han presentat i l’ha de comunicar als estats part en aquest Pacte. L’elecció per cobrir la vacant es fa d’acord amb les disposicions pertinents d’aquesta part del Pacte.

3. Tot membre del Comitè elegit per cobrir una vacant declarada d’acord amb l’article 33, forma part del Comitè fins a la data normal d’expiració del mandat del membre que ha causat la vacant de conformitat amb les disposicions de l’article 33 suara esmentat.

Els membres del Comitè reben, amb l’aprovació de l’Assemblea General de les Nacions Unides, emoluments a càrrec dels fons de l’Organització de les Nacions Unides, en les condicions que l’Assemblea General determini, tenint en compte la importància de les funcions del Comitè.

El secretari general de l’Organització de les Nacions Unides posa a disposició del Comitè el personal i els mitjans materials necessaris per tal de dur a terme eficaçment les funcions que li confia aquest Pacte.

1. El secretari general de l’Organització de les Nacions Unides convoca els membres del Comitè, per a la celebració de la primera reunió, a la seu de l’Organització de les Nacions Unides.

2. Després de la primera reunió, el Comitè es reuneix en totes les ocasions previstes pel seu reglament intern.

3. Les reunions del Comitè se celebren normalment a la seu de l’Organització de les Nacions Unides, o bé a l’Oficina de les Nacions Unides a Ginebra.

Abans d’entrar en funcions, els membres del Comitè han de comprometre’s de manera solemne i en sessió pública a desenvolupar les seves funcions amb imparcialitat i consciència.

1. El Comitè escull la seva Mesa per un termini de dos anys. Els membres de la Mesa poden ser reelegits.

2. El Comitè estableix el seu propi reglament intern, en el qual, i entre altres coses, hi ha de figurar que:

(a) El quòrum es constitueix amb dotze membres.

(b) Les decisions del Comitè es prenen per majoria dels membres presents.

1. Els estats part en aquest Pacte es comprometen a presentar informes sobre les mesures que hagin adoptat i que donin efecte als drets reconeguts en el Pacte, i sobre els progressos que s’hagin realitzat en l’exercici d’aquests drets:

(a) En el termini d’un any d’ençà de la data d’entrada en vigor d’aquest Pacte per a cada estat part interessat i en relació amb tot allò que el concerneixi.

(b) Posteriorment, cada vegada que el Comitè ho demani.

2. Tots els informes s’han de presentar al secretari general de l’Organització de les Nacions Unides, el qual els ha de trametre al Comitè perquè siguin examinats. Els informes han d’indicar, si escau, els factors i les dificultats que afecten l’aplicació de les disposicions d’aquest Pacte.

3. El secretari general de l’Organització de les Nacions Unides, després de consultar amb el Comitè, pot trametre, als organismes especialitzats interessats, una còpia de les parts de l’informe que poden estar relacionades amb el seu àmbit de competència.

4. El Comitè estudia els informes presentats pels estats part en aquest Pacte i tramet als estats part els seus propis informes i les observacions generals que considera oportunes. El Comitè també pot trametre al Consell Econòmic i Social aquestes observacions juntament amb les còpies dels informes que ha rebut dels estats part en aquest Pacte.

5. Els estats part en aquest Pacte poden presentar al Comitè comentaris sobre qualsevol observació que es faci en virtut de l’apartat 4 d’aquest article.

1. Tot estat part en aquest Pacte pot declarar, en virtut d’aquest article i en qualsevol moment, que reconeix la competència del Comitè per rebre i examinar comunicacions en les quals un estat part pretén que un altre estat part no compleix les seves obligacions pel que fa a aquest Pacte. Les comunicacions fetes en virtut d’aquest article només es poden admetre i examinar si emanen d’un estat part que ha fet una declaració en la qual reconeix la competència del Comitè respecte a ell mateix. El Comitè no admet cap comunicació que interessi un estat part que no ha fet aquesta declaració. Les comunicacions rebudes en virtut d’aquest article es trameten d’acord amb el procediment següent:

(a) Si un estat part en aquest Pacte considera que un altre estat part no aplica les disposicions del Pacte, pot cridar l’atenció de l’estat part sobre aquesta qüestió a través d’una comunicació escrita. En un termini de tres mesos d’ençà que hagi rebut la comunicació, l’estat destinatari ha de lliurar, per escrit, a l’estat que li hagi adreçat la comunicació una explicació o qualsevol altra declaració que aclareixi l’assumpte, que ha d’incloure, en la mesura que sigui possible i pertinent, indicacions sobre les normes processals i sobre les vies de recurs existents, tant si ja s’han utilitzat, com si es troben en instància o que encara estiguin obertes.

(b) Si l’assumpte no es resol satisfactòriament pels dos estats part interessats en un termini de sis mesos a comptar des que l’estat destinatari hagi rebut la primera comunicació, qualsevol dels dos estats part interessats té el dret de sotmetre’l al Comitè, amb una notificació dirigida al Comitè i també a l’altre estat interessat.

(c) El Comitè només pot conèixer l’assumpte que se li sotmeti després d’haver-se assegurat que s’han interposat i s’han exhaurit tots els recursos disponibles en la jurisdicció interna, d’acord amb els principis de dret internacional generalment admesos. No s’aplica aquesta norma quan la tramitació d’aquests recursos excedeix els terminis raonables.

(d) El Comitè celebra les sessions a porta tancada quan examina les comunicacions previstes en aquest article.

(e) Sota reserva de les disposicions de la lletra c, el Comitè posa els seus bons oficis a disposició dels estats part interessats, a fi i efecte d’arribar a una solució amistosa de la qüestió, fundada en el respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals, com es reconeixen en aquest Pacte.

(f) En els afers que hom li sotmet, el Comitè pot sol·licitar als estats part interessats als quals fa referència la lletra b, que li facilitin qualsevol informació pertinent.

(g) Els estats part interessats als quals fa referència la lletra b tenen el dret de fer-se representar quan el Comitè examini l’afer, i de presentar observacions orals o escrites, o d’ambdues maneres.

(h) El Comitè, dins els dotze mesos següents a la data de la recepció de la notificació a la qual fa referència la lletra b, ha de presentar un informe en el qual:

(i) Si s’ha arribat a una solució de conformitat amb les disposicions de la lletra e, el Comitè limita el seu informe a una exposició breu dels fets i a la solució aconseguida;

(ii) Si no s’ha arribat a una solució de conformitat amb les disposicions de la lletra e, el Comitè limita el seu informe a una exposició breu dels fets; el text de les observacions escrites i les actes de les observacions orals presentades pels estats part interessats s’han d’adjuntar a l’informe. En cada afer s’ha d’enviar l’informe als estats part interessats.

2. Les disposicions d’aquest article entren en vigor quan deu estats part en aquest Pacte hagin fet la declaració prevista en l’apartat 1. L’estat part ha de dipositar la declaració esmentada en mans del secretari general de l’Organització de les Nacions Unides, el qual n’ha de trametre còpies als altres estats part. Les declaracions poden retirar-se en qualsevol moment mitjançant una notificació adreçada al secretari general. El fet de retirar-les no serà un obstacle per examinar qualsevol assumpte objecte d’una comunicació que ja hagi estat tramesa en virtut d’aquest article; no es pot admetre cap més comunicació d’un estat part un cop el secretari general de les Nacions Unides ha rebut la notificació de la retirada de la declaració, llevat que l’estat part interessat faci una nova declaració.

1.

(a) Si un assumpte sotmès al Comitè d’acord amb l’article 41 no es resol a satisfacció dels estats part interessats, el Comitè, amb el consentiment previ dels estats part interessats, pot designar una Comissió de Conciliació ad hoc (en endavant la Comissió). Els bons oficis d’aquesta Comissió s’han de posar a disposició dels estats part interessats per arribar a una solució amistosa de l’assumpte, basada en el respecte d’aquest Pacte.

(b) La Comissió es compon de cinc membres nomenats amb l’acord dels estats part interessats. Si, transcorreguts tres mesos, els estats part interessats no es posen d’acord pel que fa a la composició de la totalitat o d’una part de la Comissió, els membres de la Comissió sobre els quals no s’hagi assolit acord són elegits pel Comitè entre els seus membres per votació secreta i per majoria de dues terceres parts.

2. Els membres de la Comissió han d’exercir les seves funcions a títol personal. No poden ser nacionals dels estats part interessats, de cap estat que no sigui part en aquest Pacte, ni de cap estat part que no hagi fet la declaració prevista a l’article 41.

3. La Comissió elegeix el seu president i adopta el seu reglament intern.

4. Les reunions de la Comissió es fan normalment a la seu de l’Organització de les Nacions Unides o a l’Oficina de les Nacions Unides de Ginebra. Tanmateix, es poden fer en qualsevol altre lloc escaient que la Comissió acordi després d’haver consultat amb el secretari general de l’Organització de les Nacions Unides i amb els estats part interessats.

5. La secretaria prevista a l’article 36 presta també els seus serveis a les comissions que s’estableixin en virtut d’aquest article.

6. La informació obtinguda i estudiada pel Comitè es posa a disposició de la Comissió, la qual pot demanar als estats part interessats que li facilitin qualsevol altra informació complementària que sigui necessària.

7. Després d’haver examinat l’assumpte exhaustivament, sempre, però, dins un termini màxim de dotze mesos a comptar del moment en què li ha estat sotmès el cas, la Comissió ha de presentar un informe al president del Comitè, el qual l’ha de comunicar als estats part interessats:

(a) Si la Comissió no pot completar l’examen de l’assumpte en el decurs del termini de dotze mesos, es limita a indicar breument en el seu informe en quin punt es troba l’examen de la qüestió.

(b) Si s’aconsegueix un arranjament amigable de l’assumpte, basada en el respecte dels drets humans reconeguts en aquest Pacte, la Comissió es limita a exposar breument en el seu informe els fets i l’arranjament al qual s’ha arribat.

(c) Si no s’aconsegueix un arranjament en els termes de la lletra b, la Comissió fa constar en el seu informe les seves conclusions referents als punts de fets relatius a la qüestió debatuda entre els estats part interessats i les seves constatacions quant a les possibilitats d’un arranjament amigable de l’assumpte. L’informe també ha d’incloure les observacions escrites i una acta de les observacions orals presentades per les parts interessades.

(d) Si l’informe de la Comissió es presenta de conformitat amb la lletra c, els estats part interessats notifiquen al president del Comitè, dins dels tres mesos següents a la recepció de l’informe, si accepten o no els termes de l’informe de la Comissió.

8. Les disposicions d’aquest article s’entenen sense perjudici de les atribucions del Comitè previstes en l’article 41.

9. Els estats part interessats comparteixen a parts iguals les despeses dels membres de la Comissió d’acord amb el càlcul estimatiu que en faci el secretari general de l’Organització de les Nacions Unides.

10. El secretari general de l’Organització de les Nacions Unides pot avançar, si cal, les despeses dels membres de la Comissió abans que els estats part interessats reemborsin aquestes despeses d’acord amb l’apartat 9.

Els membres del Comitè i els membres de les Comissions de Conciliació ad hoc que puguin ésser designats de conformitat amb l’article 42 gaudeixen de les facilitats, dels privilegis i de les immunitats que es concedeixen als experts en missió per a l’Organització de les Nacions Unides, tal com s’enuncien en les seccions pertinents del Conveni sobre els privilegis i les immunitats de les Nacions Unides.

Les disposicions per a l’execució d’aquest Pacte s’apliquen sense perjudici dels procediments previstos en matèria de drets humans segons o en virtut dels instruments constitutius i dels convenis de l’Organització de les Nacions Unides i dels organismes especialitzats, i no impedeixen que els estats part recorrin a d’altres procediments per tal de resoldre un litigi de conformitat amb els acords internacionals generals o especials que els vinculen.

El Comitè presenta a l’Assemblea General de les Nacions Unides, per l’intermediari del Consell Econòmic i Social, un informe anual de les seves activitats.

No s’ha d’interpretar cap de les disposicions d’aquest Pacte en perjudici de les disposicions de la Carta de les Nacions Unides i de les constitucions dels organismes especialitzats que defineixen les responsabilitats respectives dels diversos òrgans de l’Organització de les Nacions Unides i dels organismes especialitzats quant a les qüestions que tracta aquest Pacte.

No es pot interpretar cap disposició d’aquest Pacte en perjudici del dret inherent de tots els pobles a gaudir i a utilitzar plenament i lliurement les seves riqueses i els seus recursos naturals.

1. Aquest Pacte està obert a la signatura de tots els estats membres de l’Organització de les Nacions Unides o membres d’algun dels seus organismes especialitzats, de tots els estats part en l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia i de qualsevol altre estat invitat per l’Assemblea General de les Nacions Unides a esdevenir part en aquest Pacte.

2. Aquest Pacte està subjecte a ratificació. Els instruments de ratificació s’han de dipositar en mans del secretari general de l’Organització de les Nacions Unides.

3. Aquest Pacte està obert a l’adhesió de qualsevol dels estats als quals fa referència l’apartat 1.

4. L’adhesió s’efectua mitjançant el dipòsit d’un instrument d’adhesió en mans del secretari general de l’Organització de les Nacions Unides.

5. El secretari general de l’Organització de les Nacions Unides informa tots els estats que han signat aquest Pacte, o que s’hi han adherit, del dipòsit de cada instrument de ratificació o d’adhesió.

1. Aquest Pacte entra en vigor tres mesos després de la data en què s’hagi dipositat en mans del secretari general de l’Organització de les Nacions Unides el trenta-cinquè instrument de ratificació o d’adhesió.

2. Per a cada estat que ratifiqui aquest Pacte o s’hi adhereixi després d’haver estat dipositat el trenta-cinquè instrument de ratificació o d’adhesió, el Pacte entra en vigor tres mesos després de la data en què hagi dipositat el seu propi instrument de ratificació o d’adhesió.

Les disposicions d’aquest Pacte s’apliquen, sense limitacions ni excepcions de cap classe, a totes les unitats que constitueixen els estats federals.

1. Tot estat part en aquest Pacte pot proposar esmenes i dipositar-les en mans del secretari general de l’Organització de les Nacions Unides. El secretari general comunica les esmenes proposades als estats part en aquest Pacte, amb la petició que li notifiquin si desitgen que es convoqui una conferència d’estats part per tal d’examinar les propostes en qüestió i sotmetre-les a votació. En el cas que almenys una tercera part dels estats part es declarin a favor d’aquesta convocatòria, el secretari general convoca la conferència sota els auspicis de l’Organització de les Nacions Unides. Cadascuna de les esmenes adoptades per majoria dels estats presents i votants en la conferència s’ha de sotmetre a l’aprovació de l’Assemblea General de les Nacions Unides.

2. Les esmenes entren en vigor quan han estat aprovades per l’Assemblea General de les Nacions Unides i quan han estat acceptades, de conformitat amb les seves normes constitucionals respectives, per una majoria de dues terceres parts dels estats part en aquest Pacte.

3. Quan aquestes esmenes entren en vigor, són obligatòries per als estats part que les han acceptades; els altres estats part romanen obligats per les disposicions d’aquest Pacte i per totes les esmenes anteriors que hagin acceptat.

Independentment de les notificacions previstes en l’apartat 5 de l’article 48, el secretari general de l’Organització de les Nacions Unides ha de comunicar a tots els estats esmentats en l’apartat 1 les qüestions següents:

(a) Les signatures, els instruments de ratificació i d’adhesió dipositats de conformitat amb l’article 48.

(b) La data en què entri en vigor aquest Pacte d’acord amb l’article 49 i la data en què entrin en vigor les esmenes a què es refereix l’article 51.

1. Aquest Pacte, els textos del qual en anglès, en xinès, en espanyol, en francès i en rus són igualment fefaents, serà dipositat als arxius de les Nacions Unides.

2. El secretari general de l’Organització de les Nacions Unides ha de trametre una còpia certificada conforme d’aquest Pacte a tots els estats a què es refereix l’article 48.